100. BAIX LA PROTECCIÓ DE SANT JOAN FUSTER

No
ens calen padrins per batejar els nostres apotegmes. La necessitat  d’expressar-nos amb sentències ens ve de
nissaga. L’ofici de predicaire ens ha esmolat la fórmula i la vanitat li ha
posat el marc publicitari. La nostra fatuïtat s’infla  cada cop que els interviuadors sentencien:
«Tu dónes titulars».

No necessitam  justificacions, però ens donen seguretat les
referències. La Bíblia no ens serveix de referent. Queda massa encimada.
“Camino”  ens repugna per ser l’evangeli
dels retardats mentals. Entre el cel i l’infern hi trobam la terra abastable de
Joan Fuster.
L’escriptor valencià formava part
del nostre corral literari. Josep Mª Llompart, es referia al patriarca de Sueca
com «l’home de la mala salut de ferro». De fet, va viure més anys que
les nostres grans patums, tals com Miquel A. Riera, Jaume Vidal Alcover o
Guillem d’Efak.
Quan he vist el caire refranyer que
prenia la nostra comunicació m’he afanyat a propiciar la retrobada amb el
llibre d’adagis d’aquest sant baró de les lletres  valencianes. De prompte ens ha comparegut
«Consells, proverbis i insolències»   
escalfant-nos l’embranzida de les nostres comunicacions.
En aquesta repassada
«d’epigrames frustrats» ja tenim qui ens embolcalla amb la seva humil
autoritat.
Com ell, també nosaltres «fa
temps que han deixat de burxar-nos els fantasmes de la coherència i de
l’originalitat».



No sé què té el poder que amb mitja copeta tothom s’engata.

Jaume Santandreu