105. FILOSOFIA DIVINA

Tant
se val que sigui jo qui t’hagi creat a tu o al contrari, que siguis tu qui
m’hagis inventat a mi. La qüestió és que, sacsats per la cruel realitat,
combregam amb la mateixa filosofia de la vida.

Permet-me, estimada gadella, que
segueixi escodrinyant els teus apunts secrets, tot fent-me meves les teves
cavil·lades.
Beneesc el teu epitafi: «Aquest
anyell de Déu va intentar ser personeta, però morí en l’intent
«.
No oblides que «quan entres
a la gàbia dels llops per guarir-los les ferides poses tota l’esma a què no et
clavin les urpes. Tanmateix, ets tu que has sentit la necessitat de salvar-los
«.
A la deessa que et parí li sobrava
la raó quan et pintava la gratitud humana: «Un no esborra mil sís«.
Almenys de vell hauries de complir
la regla d’or de la bona salut que mana: «Tant en les lectures com en
les menjades has de triar només les exquisideses
«. Hauries de conjugar
aquests verbs en tots els temps i modes: paladejar, assaborir, xarrupar,
tastar…
Encara peques d’innocent: no
t’adones que els qui et peguen copets a l’esquena ho fan per netejar-se les
mans de merda? Rere cada adulació t’espera una gàbia enganyadora.
Aprofita la imbecil·litat dels
narcisos que exhibeixen gratis la seva bellesa. L’aimada deformitat és la
millor disfressa per fer-te invisible.



No sé què té el poder que amb mitja copeta tothom s’engata.

Jaume Santandreu