118. PREGÀRIA DE L’ANGOlXA

Déu meu, som el teu
esclau amanuense i ara
necessit ser escoltat. Permet-me
que converteixi la nostra comunicació en pregària perquè em sent posseït per un
diable feréstec.

Per burla i
afronta de la meva misogínia, aquest lucífer és femení
. Es diu
ànsia. Una onada d
‘angoixa, esdevinguda
un vertader tsunami
, ha esbandit totes les meves resistències
vitals, engolint-se tota la calma de l
a meva idíl·lica
platja. Patesc un atac de l’anomenada angúnia
existencial. En aquest cas, s‘ha repetit
el factor desencadenant que amb més freqüència d
esferma les
me
ves fúries. El
motor que engega el mecanisme de destrucció és la manca d
‘acceptació
del meu mode de ser i d
‘operar.
Senyor de
les fondalades
, l‘ànsia és terrible. Insuportable. És el pitjor dels
mals.
Comprenc l‘heroi que
quan es topa amb l’escamot d
‘afusellament s‘embruta els
calçotets com un nadó. Davant la falconada de l
‘angoixa, l‘home només
pot triar entre la follia o la mística. I tanmateix, aquestes dues dames són
bessones. Un altra drecera de fuita podrien ser les drogues.
Amat lul·lià, no fa falta
que existeixis. Sols necessit que facis de ressò al meu plan
y.
Necessit
creure en un ésser infinitament intel·ligent i tendre que m
‘agomboli
dins els seus br
aços. A canvi d‘eix engany, demana‘m el que
vulguis
, àdhuc que cremi el meu amor propi a l‘altar dels
sacrificis.

No sé què té el poder que amb mitja copeta tothom s’engata.

Jaume Santandreu