Des
de la terrassa de Can Granot estant, t’has retrobat, escàpol conillet de
amb el teu panorama. Aquest que has contemplat a trenc d’alba és el teu
L’horitzó de la teva història. Lluny de la solemnitat patrimonial de la
que es retallava al fons, copsaves el teu medi: simple, terrol, abastable,
ample. Què no donaríem, tu i jo, perquè aquests adjectius definissin el nostre
tarannà!
record amorosit de la teva infantesa ha esgarrifat les llàgrirnes, no debades
en aquesta mateixa talaia alcoveriana parires I’inici d’”Encís de
Minyonia».
alenat amb calma profunda la mateixa atmosfera de Son Sureda, «la
pàtria, I’arrel profunda, el fonament inamovible, el secret de la teva
com proclames al capítol novè de les teves confessions.
La
claror balba de I’aurora tenyia els turons amb la mateixa gamma de vermells de
fa setanta anys, al temps que deixondia la simfonia de les bestioles casolanes.
La sonata del cant dels galls, el bel de les ovelles, el lIadruc del ca,
el parrupeig dels coloms enrampaven I’aire. Jo mateix, el déu de
la bellesa, restava extasiat davant I’espectacle.
cop t’has sentit I’home més sortat de la terra. Estàs tancant el cicle i el
cercle perfectes.
Can
Gazà és el teu Son Sureda definitiu, esdevingut lIogaret de missatges retuts.


