133. DE LA CONFRARIA DE SALOMÓ

A
mida que em torn vell m’identific amb el meu col·lega jueu posant-se de part de
Salomó, quan aquest, entre tots els dons, trià per regal diví la saviesa.

Quan recit la lletania de sinònims
d’intel·ligent m’enamor de cada mot, tot anhelant arribar, encara que sigui a
les darreries, a una espipellada de la qualitat més definida i definitiva de
l’home, com és la intel·ligència.
Cada epítet mostra un caire d’eix
diamant dels déus. Imagina’t que tu i jo, el déu que suporta la teva
entremaliada curtesa, gaudim d’aquest dons essent  Intel·ligents, llests, vius, eixerits,
perspicaços, savis, clarividents, assenyats, espavilats, enginyosos, intuïtius,
crítics, escodrinyadissos, segurs.
Ara com mai somniam assemblar-nos a
la nostra mare. L’homilia, que guardam a l’epíleg d’”Encís”, n’és una proclama:
«Ma mare era una dona molt
intel·ligent. Atresorava gairebé tota la gamma de la saviesa. Intel·ligència
teòrica. Era una persona lúcida. Pràctica. Voluntariosa. Treia enginy i força
per a totes les feines.
Crítica. Era tanta la seva
clarividència que es mostrava radical amb les injustícies i amb els fanatismes.
Emocional. Mostrava una capacitat
infinita de domini damunt ella i damunt els altres.
Tanmateix, al final se salvà pel
patrimoni de mon pare: la tendresa.
Servem l’escala de valors dels
nostres noms i llinatges. Lliures per Jaumes; bons per Santandreu;
intel·ligents per Sureda
”.



 

No sé què té el poder que amb mitja copeta tothom s’engata.

Jaume Santandreu