171. COM LA SAL

El teu Mestre era un bon
poeta. Domina
va
p
erfectament el maneig de les figures .
literàries. L‘analogia
de la sal és un de tants e
xemples: «Heu de ser la sal de la terra«.

M‘agrada, atrevit predicaire, la teva exegesi pràctica.
Avui toca redacció. Jo
callaré, per tant. Quan ac
abis, presentem l‘escrit i t‘hi estamparé el meu vistiplau.
«La primera passa de la bona sal és que es mescli amb
els aliments
. A l‘església,
gràcies a Déu, no li manca la sal, però el
gra
n problema és
que la guarda dins el
salers. No la ba
rreja amb els cuinats. Els salers són els convents, les congregacions, les parròquies,
els grups... Mentrestant,
els doctors d
e la llei denuncien que al
món li falta sabor.
La
segona condició rau en què la sal, m
esclada dins les
casolane
s olles, no ha de fer grumolls. Res repugna més
que trob
ar un terrós de sal dins el plat. La sal s’ha de fondre. Ha de desaparèixer. Només ha de restar el
gust
. Un gust bàsic, però
discret
. El menjar massa salat és pitjor que el fat. EIs
cristians han de donar un
sabor especial, inconfusible. Gust d‘Evangeli«.
Imagina‘t, escapoló de profeta, un calderó on
fondre el
Vaticà.
Només es pot
aconsegui
r amb
brou de món i foc d
‘infern, atiat pels fundadors dels salers.



No sé què té el poder que amb mitja copeta tothom s’engata.

Jaume Santandreu