18. EL GRAN CORRUPTE

M’avorreixen
els rituals de les esglésies mentre que em fascinen les litúrgies dels jutjats.
En la meva visió beatífica m’imagin que un agosarat fiscal em porta davant un
tribunal. M’acusa de corrupte. Per cada càrrec aporta proves inapel·lables. Vet
ací una llista de les imputacions més benignes.

El coratjós acusador em culpa de disposar d’informació privilegiada. Ho
sé tot de tot abans que passi. Només revel els secrets als meus privilegiats.
Elegesc per caprici el sortós que no pren l’avió sinistrat o el xambó que surt
a fumar segons abans que s’ensorri l’edifici.

Se m’imputa, també, per tràfic d’influències. La cohort de sants que
realitzen prodigis amb el meu poder augmenta cada cop més. Les arques vaticanes
es nodreixen de les beatificacions. Lourdes i Fàtima constitueixen un clam de
la meva màfia miraclera.

Un altre frau és el del favoritisme. Com a testimonis poden desfilar
tots els qui arriben a papes, bisbes, reis o caps d’estat elegits «per la
gràcia de Déu».

Parescut a aquest tort és el meu nepotisme. Segons els dogmes catòlics
només se salven els meus. Tots els altres, els envii a l’infern.

Les misses pels difunts certifiquen que continuen els temps de simonia,
quan el luxe de Roma es pagava amb indulgències.

Si fos el jutge, em condemnaria a 220 segles de polític.

No sé què té el poder que amb mitja copeta tothom s’engata.

Jaume Santandreu