187. HO TÉ MILLOR LA CABRA

Esmicolats
els nostres sentiments, ocelló meu caigut del niu, no tenim ni forces per
xisclar un renec.

Ella és, juntament amb el nostre
pare Mateu, una de les persones més bones que hem trobat en el nostre camí.
Amb tota justícia la presentam com a
model de voluntària. Ho veu tot, però  no
s’espanta ni recula per res. Tracta els homes de Can Gazà amb una amable
naturalitat d’autèntica mare. No ha vingut a donar allò que ella té, sinó els
petits serveis que els marginats necessiten, com arranjar-los els cabells,
tallar-los les ungles, cosir-los un botó, escurçar-los uns pantalons i
escoltar-los  les confidències.
La seva vida es resumeix en una sola
paraula: patiment. Passà una infància turmentada per un ambient fanàtic de
catolicisme masclista. El dolor per la pèrdua del fill en accident de tràfic la
féu aguaitar a l’abisme de la follia. Ara gaudia d’una època tranquil·la,
amorosida per la vivesa del nét.
Avui, serena i lúcida, ens ha
comunicat que pateix càncer de medul·la.
Es proposa assaborir cada moment de
vida, tot esperant que la mort la transportarà a la plenitud d’una consciència
universal.
Davant la impossibilitat
d’espipellar l’esperança d’aquesta santa dona, fitant l’infinit, hem envejat la
cabra que pasturava al fons del panorama. Les bestioles ho tenen tot molt més
fàcil.



No sé què té el poder que amb mitja copeta tothom s’engata.

Jaume Santandreu