194. ELS MARGINATS VOLEN DÉUS

Avui em veig obligat a apel·lar a la teva experiència
de vell catòlic il·lustrat. Em referesc a la paràbola de l’encarnació. La bella
història de l’intent de salvació de la humanitat de part del gran Déu. Em
referesc al qui està per damunt meu i dels altres ídols.

Un bon dia,
Déu pare, cansat de quedar-se amb la cabellera en les mans cada cop que
intentava alçar un nàufrag per treure’l de la tempesta, determinà que el seu
fill s’encarnàs, fent–se un home com qualsevol altre.
Però els
homes volien un déu i crucificaren el fill de l’home. Llavors, els seguidors
del salvador s’enginyaren per ressuscitar-lo i tot seguit tornar a convertir-lo
en déu. Un déu crucificat que presideix els tribunals de la Inquisició,
despatxos de dictadors, coronacions dels reis i dormitoris de la màfia
vaticana.
Els homes
que grufen la terra, els esmicolats, els exclosos, són tant imbècils com la
resta dels humans: volen que qui els salvi sigui un déu.
A tu, novici
de redemptor, els teus marginats no t’accepten com a home, com a germà al seu
costat. Et respectarien i admirarien si visquessis com déu.
Et traeixen,
et crucifiquen i et neguen tal com feren els deixebles amb el mestre de les
benaurances.
No te
n’escaparàs: et mataran per fer-te déu.



No sé què té el poder que amb mitja copeta tothom s’engata.

Jaume Santandreu