212. CLAM DESESPERAT DELS MARGINATS

Deu meu, ens han descobert. Quan han llegit el “Clam desesperat dels
marginats” per la tancada dels nostres hospitals, els amics m’han fet el mateix
comentari: estaves inspirat. Per paga, m’has dictat el crit amb el mateix ritme
i contundència  dels nostres sonets:

“Governants, sou uns lladres i uns criminals. Ens heu robat allò que és
nostre  i ens heu condemnat a morir al
carrer com a cans ronyosos.
Autoritats d’extrema dreta, dictadors de la
democràcia, siau valents. Ja que heu arribat als límits del feixisme, donau la
darrera passa: eliminau-nos. La història d’Europa ve plena d’exemples a seguir.
Així, la vostra gent quedarà lliure de l’escòria i els miserables deixarem de
patir.
Covarda jerarquia del silenci, tingueu la decència
d’un gest. Quan els vostres catòlics governants tanquin l’Hospital General,
tancau també l’església de la Sang. Tregueu el Sant Crist a la plaça perquè contempli
com agonitzen els seus fills predilectes.
Hereus de March, respectau les ànimes en pena com la
del vostre besavi Joan. Tenen mals arrambatges.
Quan vaig 
publicar, fa anys, “Cien millones robados al hambre”, els vostres
antecessors de la Diputació em portaren a 
judici. Hereus d’aquell franquisme, feis-me un favor. No em passeu per
l’Audiència  Portau-me directament a la
presó. Vull finir els meus dies al costat dels vostres prínceps i presidents
”.



No sé què té el poder que amb mitja copeta tothom s’engata.

Jaume Santandreu