Massa bé sé,
estimat hagiògraf, que el preu que pagaràs per escoltar-me i transcriure les
meves aberrants comunicacions serà la solitud. T’ho he anat inspirant al llarg
de gairebé totes les nostres creacions literàries. «El salm de la
tarda», del teu primer llibre de pomes, n’és un esgarrifós exponent:
«Cada minut esclafirà la sang del teu calvari, el crit que
bramares l’última tarda: «Déu, Déu meu, per què m’heu deixat sol?».
bramares l’última tarda: «Déu, Déu meu, per què m’heu deixat sol?».
Però eixa solitud esdevindrà irreversible quan la inconsciència del teu
vanitós atreviment et porti a fer públic
el nostre testament. Ningú no et comprendrà. Com sempre, ni d’un bàndol ni de
l’altre et miraran com a seu. Fins i tot els que t’estimen, callaran. Llavors,
enyoraràs haver estat un revell.
vanitós atreviment et porti a fer públic
el nostre testament. Ningú no et comprendrà. Com sempre, ni d’un bàndol ni de
l’altre et miraran com a seu. Fins i tot els que t’estimen, callaran. Llavors,
enyoraràs haver estat un revell.
Tanmateix, el teu adorat Casaldàliga, l’home que exposa cada minut la
vida per salvar els homes que adoren els arbres i els ulls de les vaques, t’ha
empeltat la lliçó. El profeta paga amb el seu prestigi la seva seguretat, fins
i tot la pròpia vida, l’escàndol de proclamar la veritat.
vida per salvar els homes que adoren els arbres i els ulls de les vaques, t’ha
empeltat la lliçó. El profeta paga amb el seu prestigi la seva seguretat, fins
i tot la pròpia vida, l’escàndol de proclamar la veritat.
Reconforta’t amb l’axioma d’aquest poeta català brasiler: «Déu
és allò que cadascú fa amb la seva pròpia solitud«.
és allò que cadascú fa amb la seva pròpia solitud«.
Acabaràs com la mare que, quan s’estimba, fa del seu cos un bolquer per
salvar el seu nadó. Jo som fill de la teva solitud.
salvar el seu nadó. Jo som fill de la teva solitud.
