63. HAS SUCUMBIT A LA GRAN TEMPTACIÓ

T‘he contemplat
amb llàstima, malaurat agnòstic, amb totes les defenses destrossades. Havies
naufragat dins la mar gran d
‘aquells ulls de mare moribunda. Et trobaves
indefens
, despullat de tots els teus recursos, àdhuc dels literaris.
Aquella
història no et servia per a un dels teus contes malignes. Era massa innocent i
neta. Però era real i la tenies just davant la teva imbecil·litat agnòstica
, tirant a atea.
Aquella garbera de dolor era de carn i os i et mirava, tremolosa, com un
quissonet apallissat, aspectant una paraula de consol.
Era el final
d’una vida absurda
, increïblement injusta.
Desgraciada
.
Condemnada de
minyona a un orfenat foraster de monges reprimides, passà de les brases a les
flames casant-se amb una bestia s
àdica que cuità a matar-la a
pallisses mentre li feia un fill disminuït absolut. Talment un vegetal. La
fillona que li donà forces per divorciar-se i lluitar per la vida fou
atropellada per un cotxe damunt la vorera. Ara, ella agonitzava d
‘una metàstasi de fetge
que li encomanà un càncer de mama.
Has sucumbit a
la temptació. M’has inventat. T’has refugiat en els mites que més odies.
Fins i tot li
has parlat d
‘un cel on la fillona l‘esperava.

Jo vaig fer el mateix el
dia que la moneia humana vessà
la primera llàgrima. Vaig inventar-me.

No sé què té el poder que amb mitja copeta tothom s’engata.

Jaume Santandreu