Els
homes sou tan i tan desgraciats que necessitau sentir-vos com déus. Tots els
paraments de la litúrgia no són res més que una manifestació de la vostra fam
de reconeixement. El vostre subconscient us traeix. Sou vosaltres, que freturau
un himne de lloances. Els dictadors, en tots els ordres i temps, no han parat
fins que han aconseguit que els subjugats pel seu poder cantin: “Us beneïm. Us
adoram. Us glorificam. Us donam gràcies
per la vostra immensa glòria. Perquè sou l’únic llest. L’únic altíssim”.
Ni el més savi és capaç de
resistir-se a l’encís de l’encens. No hi ha en tota la terra, ni fins i tot en
els claveguerams més miserables, un sol cul que no es mostri sensible a les
llepades. Perdó, però la imbecil·litat em provoca la grolleria.
resistir-se a l’encís de l’encens. No hi ha en tota la terra, ni fins i tot en
els claveguerams més miserables, un sol cul que no es mostri sensible a les
llepades. Perdó, però la imbecil·litat em provoca la grolleria.
Tu mateix, en un atac de sinceritat,
escrivires que per viure necessitaves un amic i dos aduladors.
escrivires que per viure necessitaves un amic i dos aduladors.
Pobres calàpets
inflats, em feis llàstima. Mentre l’autoestima -quin invent més genial per
disfressar la fatuïtat!- us arribi de fora, sereu esclaus de la llagoteria. La
seguretat en un mateix neix de la ironia entranyable envers la seva poquedat.
inflats, em feis llàstima. Mentre l’autoestima -quin invent més genial per
disfressar la fatuïtat!- us arribi de fora, sereu esclaus de la llagoteria. La
seguretat en un mateix neix de la ironia entranyable envers la seva poquedat.
Quan vulguis baixar
un personatge del seu pedestal de fum, imagina-te’l assegut al trono quan va
restret. Així us contempl a vosaltres des de l’excusat del meu cimbori.
