Vint
de juny de 2011. Una nina de sis anys ha mort a l’hospital capolada per les
pallisses dels seus pares. Exactament de sa mare i del
seu company.
Tot
llegint la notícia, la salivera ha començat a congriar un gargall que cuita a
ofegar-me.
Estic
paralitzat. No puc fer res. No m’importa res. Que s‘extingeixi
d‘una puta vegada
aquesta humanitat de merda! Vull
ser qualsevol cosa manco home, aquesta tarda!
Per
no ofegar-me necessit escopir aquest gargall
de ràbia. Me‘n fot que no existeixis, Déu
meu, però necessit la cara més important del món, la més terrible, la
més poderosa, la més sagrada -la teva!- per esputar-li tota la meva mala bava.
Per
què has consentit que existís? Pobre criatureta meva! Sis
anys de cops i maltractaments per unes carns innocents són una eternitat.
Riu-te’n del Bon Jesús i del seu Calvari.
què has consentit que existís? Pobre criatureta meva! Sis
anys de cops i maltractaments per unes carns innocents són una eternitat.
Riu-te’n del Bon Jesús i del seu Calvari.
Només
em calmaria que la policia ens lluiràs aquests dos monstres per poder-los matar
-lentament- de la mateixa manera que assassinaren la seva fillona. Per
desgracia, molts dels ajusticiadors aprofitarien per venjar-se dels cops
injusts que reberen de les histèriques enrabiades dels seus progenitors. Mon
pare mai no ens posa una mà damunt. Ma
mare ens feia pagar la seva impotència. Així, la meva sensibilitat s’inclina
cap els homes tendres.
em calmaria que la policia ens lluiràs aquests dos monstres per poder-los matar
-lentament- de la mateixa manera que assassinaren la seva fillona. Per
desgracia, molts dels ajusticiadors aprofitarien per venjar-se dels cops
injusts que reberen de les histèriques enrabiades dels seus progenitors. Mon
pare mai no ens posa una mà damunt. Ma
mare ens feia pagar la seva impotència. Així, la meva sensibilitat s’inclina
cap els homes tendres.
