Sempre i en cada instant sent una necessitat ineludible de manifestar que
el primer i més avantatjat beneficiari de Can Gazà som jo. Pero a l’hora
d’explicitar aquesta realitat d’una forma gràfica i entenedora em trobava
absolutament mancat de maneres i referències que fessin creïble les meves evidències
vitals. Per molt que proclamàs que em trobava més feliç pelant patates a Can
Gazà que becant a una cadira de la
Seu, les meves paraules sonaven a enginyós subterfugi. Ni
fins i tot repetint les manyuclades sentències com la que diu que “en el negoci
de l’amor, guanya més el qui dóna que el qui rep» podia esborrar les
carusses d’incredulitat de l’auditori.
Vet ací que la nit entranyable de l’homenatge a
Can Gazà, organitzat i fet per Pep Coll, d’una forma prodigiosa em comparegué
la inspiració. Tanmateix els tímids som descendents directes de les ponedores: quan
ens estrenyen dins una gàbia feim un ou de dos
vermells.
Can Gazà, organitzat i fet per Pep Coll, d’una forma prodigiosa em comparegué
la inspiració. Tanmateix els tímids som descendents directes de les ponedores: quan
ens estrenyen dins una gàbia feim un ou de dos
vermells.
Ja no hi res que m’ofeguí i empetiteixi més que
les lloances. Si em voleu fer créixer la morbositat del meu jo, serviu-me la porqueria
de la calúmnia dins l’orinal de l’anonimat. Masoca que és el nin!
les lloances. Si em voleu fer créixer la morbositat del meu jo, serviu-me la porqueria
de la calúmnia dins l’orinal de l’anonimat. Masoca que és el nin!
A Can Alcover, mentre els amics poetes em dedicaven
versos i el sorpressiu pintor ens meravellava amb un monòleg, jo, cap baix, assegut
a segona fila, patia i em mortificava amb el meu complex d’aprofitat.
versos i el sorpressiu pintor ens meravellava amb un monòleg, jo, cap baix, assegut
a segona fila, patia i em mortificava amb el meu complex d’aprofitat.
De cop, s’il·luminà el panorama. El mite de Noè
em regala la referència aclaridora.
em regala la referència aclaridora.
A l’hora de l’agraïment vaig explicar la meva assenyada
troballa. Jo era talment un Noè de panfonteta. Per salvar-se del diluvi universal
-tan diluvi i tan universal com el que patim ara- el patriarca dels avantatgistes
construí un arca. Qui es va salvar dins aquella barca de bou fou ell. La guarda
de bestioles l’alliberaren de l’avorriment de quaranta dies i quaranta nits de
tempesta.
troballa. Jo era talment un Noè de panfonteta. Per salvar-se del diluvi universal
-tan diluvi i tan universal com el que patim ara- el patriarca dels avantatgistes
construí un arca. Qui es va salvar dins aquella barca de bou fou ell. La guarda
de bestioles l’alliberaren de l’avorriment de quaranta dies i quaranta nits de
tempesta.
Jo som l’enginyer d’eixa pastera, semblant a les
que usen els immigrants furtius per travessar l’estret, anomenada Can Gazà,
mentre els mestres d’aixa, els qui fan la feina anònima i feixuga, són els meus
companys de travessia. Però el primer salvat som jo.
que usen els immigrants furtius per travessar l’estret, anomenada Can Gazà,
mentre els mestres d’aixa, els qui fan la feina anònima i feixuga, són els meus
companys de travessia. Però el primer salvat som jo.
