Com
a nét de Tolo Güell em sembla magnífic que sortissis en defensa del teu avi,
malgrat que ho fessis des de l’anonimat. Puc assegurar-te que el teu simpàtic i
popular padrí és una de les persones més generoses i altruistes de Mallorca. No
dubtis que ha ajudat a molta de gent en molts de caires i aspectes. 

Però, en concret a Can Gazà, no ens ha ajudat mai.
Al llarg d’una temporada em va pagar un deute personal immesurable amb el pa de
l’empresa on ell treballava. Ara ja fa anys que no anam cada matí a cercar el
pa al supermercat del barri. 

T’ho cont breument. 

El teu avi i un servidor estàvem distanciats perquè
m’havia negat a dar el “Sus” als marxaires l’any que el Rei presidia la sortida.
Vet ací que un dia el teu avi es trobà estret com a relacions públiques de la
gran superfície. Era l’encarregat de preparar les noces per l’Església del fill
de l’amo, però fora de les normes parroquials. Cinc dies abans de l’esclafit,Tomeu
Català, que s’havia compromès a sortir del botador, es féu fonedís amb l’excusa
que el requerien a Madrid com a president nacional de Projecte Home. Llavors, ton
avi, acudí al contrabandista de sagraments a través d’un amic comú. Em  captivà amb una promesa que commogué les meves
entreteles de pagès. Em Digué: ”Si em treus d’aquest clot, A Can Gazà no us
faltarà el pa en tot l’any”. Don per ben pagat el deute i el favor. 

Un altre aclariment. Si em dius porc com a afronta,
t’has errat. A  les rondalles, a l’ estat
Espanyol i Can Gazà, per categoria i tractament, els porcs són els reis. 

Gràcies, senyor president del Consell per llevar-me
la bena de la innocència de davant els ulls. Jo creia de bon cor i ho proclamava
a dret i a tort que no ens havíeu donat una petita  ajuda d’urgència, com la que ens concedí
Catalina Cirer, perquè no podíeu, perquè l’estricte compliment dels vostres
reglaments superava l’amistat i el compromís contret, just abans de les
eleccions, berenant de pa i sobrassada a Can Gazà. 

Amb la patinada per les costes de Lluc heu
demostrat que, quan voleu, trobau dreceres als camins més esquerps. 

Si el que passa, senyor president, és que us va la
marxa; no us preocupeu. L’armarem. De moment, només us enuncii el títol: “Marxa
a peu des de Marginàlia fins al palau del Consell”. 

En
lloc de dirigir el tràfic -això ho farà la guàrdia municipal de retorn de les
sales de festa– us oferim empènyer una cadira de rodes. Necessitarem voluntaris
joves i rabassuts per pujar la costa del Parlament. Per un dia que sortim,
aprofitarem per fer mal d’ulls als responsables de la nostra  indigna i indignant situació de misèria.