CLERGAT PEDERASTA

   Callar davant les barrabassades que han esputat,
públicament o privada, molts de capellans de Mallorca, tot defensant el seu
col·lega pederasta seria com clavar-me un punyal al cor de la meva vida. La
cosa més trista i sagrada de la meva història 
és la nafra que em deixà l’abús  que féu del meu cosserrí el frare de La Salle.  Com
més anys passen més em creix la pena i la ràbia. Sé que aquest  punyal és el mateix  que xapa la vida d’aquestes  germanes meves que foren profanades per Pere Barceló.
Els traumes infantils, lluny d’esborrar-se amb el temps, agafen  força i virulència.
He prescindit del subterfugi de “possible”
perquè la condemna d’un tribunal  legal
és un títol públic. Coneixent el seny, la prudència  i la bonhomia  dels jutges eclesiàstics tenc la certesa
gairebé  absoluta  que els crims de l’abusador de Can Picafort
són inapel·lables.
 Passar per davant les víctimes girant la cara
cap  un altre  costat s’ha de considerar una falta molt greu,  però escopir damunt  les seves ferides un gargall pudent, com el
del  de Pere Fiol, constitueix un crim
imperdonable. Malgrat el malanat rector de Muro demani perdó de genollons, mai
de mai les víctimes podrem oblidat la seva escopinada.
Ara he comprés  allò que mai hauria volgut entendre:  amb capellans hipòcrites, que amaguen déu sap
què  a dins l’armari, es construeix una
església pederasta.
Ja que no ho farà cap tribunal
humà, amplii la sentència del mestre  tot
proclamant: “Als qui profanen un d’aquests infants juntament amb el seus defensors
se’ls ha de fermar  una roda de molí al
coll i precipitar-los al fons de la mar”.

 

 

No sé què té el poder que amb mitja copeta tothom s’engata.

Jaume Santandreu