DEIXAR MORIR ÉS MATAR


No havia acabat d’arribar, encara,
del meu pelegrinatge, interior i exterior, arreu del món, quan  m’he vist involucrat en una forta i contundent
acció de denúncia, com és la vaga de fam.

La vaga de fam que fa
Jaume Sastre a Sa Casa Llarga–Can Gazà m`ha remogut una allau d’impressions i
sentiments. De moment, en faré una petita bestreta.
–         
Les vagues de fam m’impressionen. Són
l’arma suprema de les lluites pacífiques. Em recorden Gandhi. Però
em ressusciten, també, aquells temps 
gloriosos, gairebé heroics,  del
inicis de Marginàlia. Jo vaig participar en la històrica vaga de fam dels
marginats a l’església de Sant Francesc de Ciutat.
–         
M’ha corprès gratament que Jaume Sastre
cercàs aixopluc a ca nostra. En aquest aspecte, em sent com un quissó pucer que
comparteix el seu jaç amb el ca que em lladrava les passes.
–         
M’ha admirat l’afecte i la tendresa
que  mostren contínuament al seu
professor els  alumnes, els pares i els col·legues  de Llucmajor. Aquesta actitud revela la gran
diferència que existeix entre la persona i el personatge. Fins i tot els ogres
vists de prop tenen el seu coret.
–         
M’ha esglaiat el grau de crispació general
en contra de la destrucció de la nostra llengua i la nostra cultura. La ràbia
contra els capoladors de la nostra herència es comença a estendre per redols
dels conservadors de la dreta.
–         
Però l’esgarrifança m’ha arribat a les
fondalades de l’ànima davant el comentari unànime de tots els visitants. Tothom
assegura que Bauzà deixarà morir  Sastre
abans de cedir a les seves essencials peticions de diàleg. Jo ho vaig anunciar el
dia del començament de la vaga: “Els franquistes cediren a les demandes dels
marginats, però els nets de Franco que ara ens desgovernen, deixarien
morir  tot déu abans de cedir un sol forc
 del seu programa colonitzador”. Tots els
interlocutors, fins i tot  els
expresidents de les Balears i alts càrrecs del PP, han corroborat el meu
diagnòstic : “El fill del Corneta de Son Servera, és un psicòpata”.
–         
La situació no pot ser més trista,
desesperant i caòtica. Hem suportat presidents lladres i inútils. Però mai de
mai ens havíem vist sotmesos a un monstre fanàtic. Deixar morir es ben igual
que matar.

Escolta,
vil traïdor  de la nostra Terra, els
vells  i folls guerrillers ben prest ens
cansarem de fer de bons al·lots. Calarem foc al teu Consolat de Mar. Serà una
fogatera oral amb paraules enceses, veritats calentes i xafarderies roents.
Llavors, armariat de la gran tapada, hauràs de cridar els teus bombers.

No sé què té el poder que amb mitja copeta tothom s’engata.

Jaume Santandreu