EL PP POT TORNAR A GUANYAR

Quan
em fic a profeta de mal auguri tot avisant, amb un ai al cor, que a
les properes eleccions el PP pot tornar a guanyar, els crèduls em
titllen de boix. Als innocents ben intencionats els sembla impossible
que una banda de lladres, facinerosos i traïdors tornin a rebre la
confiança de la majoria dels votants.

Jo,
després de recordar-los el proverbi que sentencia que «els
confiats van a l’infern», el faig una sola pregunta:

-Alguna
vegada heu hagut d’aguantar, en mala hora, com a apoderats de partit
o com a components obligats de la mesa, una jornada d’eleccions?

Repetides
vegades a mi m’ha tocat aquesta dissort. Record com un malson la
desfilada de gent estranya, totalment desconeguda, talment aparicions
d’un altre món. Els mutants, sobre en mà, arribaven per cotxades.
Entraven a la sala triomfants conduïts per un descarat militant del
PP. Els transportats es deixaven dur. Es fiaven del guia, l’havien
vist a tots els funerals de la família.

Llavors,
era víctima d’una esgarrifosa visió. El meu cos, carn de poble,

era envaït per una plaga d’insectes, que em devoraven a picades
d’agulla.

Davant
la boirosa pantalla dels meus ulls clucs desfilava tota la gama
dels
insectes que voten, des de sempre i per sempre, el PP.

Hi
havia una gran munió de someretes del bonjesús, amb la seva
carinoia
de mongoles profundes, totes frisoses de retornar al seu
amagatall. Impresionava l’esbart de paparres disposades a seguir
aferrades al poder. Esglaiat, aguantava la fitorada de les sangoneres
tot proclamant amb llur mirada: «Tanmateix calcarem les traces
dels nostres. Seguirem xupant la sang del poble». Em venia una
arcada d’oi quan s’acostava una mosca d’ase que just havia deixat el
cul del president per venir a votar. Els escarabats buiners, amb la
seva fetor d’aprofitats, em feien arrufar el nas. Amb la seva actitud
desafiant proclamaven «tota la merda és bona per arrodonir la
nostra pilota».

Però
on la meya impressió arribava al grau suprem d’esgarrlfanca era

quan apereixia un pregadéu afuant-me les seves urpes
castradores.

No
ho oblidem mai, camarades, el PP guanya i seguirà guanyant per
l’empenta de la religió. L’Església i el PP són una mateixa cosa.
Us parl de la «mantis religiosa», la devoradora. En català
es diu pregadéu o cavall de serp. Tant se val. En castellà,
sobretot a Amèrica del Sud,
li donen
el nom de «santateresa».
I una plaga
de catòlics votant el PP és molt pitjor que una invasió de
llagosts. Ho arrasen tot.

Mentre
els insectes em devoraven, els nostres gallets, els que havien
jurat
que acabarien a picades amb tots els insectes del PP, es pentinaven
la cresta davant el mirall del seu narcisisme suïcida.