Nova Editorial Moll acaba de reeditar, a punt
de commemorar-se mig segle de la seva publicació, l’any 1973, a l’Editorial
Moll, la darrera versió de “Fuita i martiri de sant Andreu Milà”, revisada per
Miquel Àngel Riera, el seu autor. Aquesta reedició incorpora novament el pròleg
original de Josep M. Llompart i el meu epíleg, que varen ser omesos a les
versions posteriors. I, a més, també incorpora un “Epíleg a l’epíleg”, que, com
es diu a la Nota de l’editor, “rememora l’efecte colpidor d’aquestes pàgines”
que fa cinquanta anys, fet i fet, em desvetllaren.
Aquí teniu aquest “Epíleg de l’epíleg” perquè
serveixi d’esca per llegir i pair un dels textos més rellevants de la
literatura catalana dels darrers temps.
EPÍLEG A L’EPÍLEG
Gràcies, Nova Editorial Moll, per retornar la primitiva fesomia al santuari de
sant Andreu Milà, tot celebrant les noces d’or de la seva consagració. La
primera novel·la de Miquel Àngel Riera és talment una recollida i escalfadissa
ermita romànica. Totes les altres narracions s’alçaren després com a altives i
solemnes catedrals gòtiques.
Han passat cinquanta anys però el primer llibre en prosa del nostre superb
arquitecte de la paraula segueix immers dins una atmosfera de benaurances. No
debades el protagonista figura com a sant al retaule de la portada. Tota la
contarella exhibeix la consistència d’una paràbola evangèlica. Recorda la
«bella, profunda, estremidora» actualització de la peripècia del Fill Pròdig,
segons sentencia al seu pròleg, el patriarca de les nostres lletres, Josep
Maria Llompart.
Amb la perspectiva de mig segle, el meu epíleg ressona a pretensiós sermó
de la muntanya. Perdonable només per la seva innocència de fill adoptiu davant
la majestat del pare.
Gràcies per reconstruir el finestró d’alabastre que, com a atrevit manyà,
vaig obrir al fons de l’àbsida. Aquest restabliment és un dels regals més grans
que la gratuïtat dels amics m’han fet a la fosca tardor dels meus anys i
fatigues.
Confés la punyida de tristor quan les noves edicions d’Andreu Milà
desenganxaren el meu epíleg de la carrossa triomfal del nostre guardonat
escriptor. Em vaig sentir humiliat com un sen Terrós que no el deixen entrar a
la festa fent costat al seu senyor perquè calça espardenyes d’espart.
Tanmateix, el pontífex de les Lletres Catalanes va redimir la meva humiliació
clavant –cas únic a les seves dedicatòries- el meu nom al pòrtic del poemari
«La bellesa de l’home»: «A la rebranca d’aquest llibre necessit deixar-hi
escrit el nom de Jaume Santandreu».
Gràcies per retornar el primogènit de les proses miquelangelianes a
l’històric castell dels nostres patriarques. Can Moll és casa pairal dels fills
de nostra terra i refugi dels ferits de lletra i ala.
Engrunat per la mancança de mitjans i forces, vull aprofitar aquesta
convidada al ressò de la història per alçar una advertència i clam per a la
cosa humana.
«Desesperadament, mentre em sent afonar dins la fosca, voldria una
oportunitat, la darrera», per predicar l’amor de cos sencer entre els seguidors
del nostre messies. No us preocupeu per l’honor, l’exaltació, la veneració de
Miquel Àngel Riera com a escriptor, com a creador, com a poeta. A la seva
literatura no li caldrà morir. Mai de mai coneixerà l’endemà. Talment un Fra
Angelico, la seva obra perviurà eternament més enllà dels gusts i de les modes.
Però jo no em conform en adorar un déu inaccessible. Jo l’estim. L’estim
amb la calentor de l’enamorament. Com a persona propera. Com a bestiola
calenta. Com a amic i amat. Voldria que tots els humans amb dos dits de seny
poguessin assolir el meu grau de rabiosa passió. Rabiüt és l’adjectiu preferit
pel falcó de Miamar. Miamar, torre de marina on el nostre geni parí i datà,
escrivint a mà, encadenat al balancí de llengües, les seves prodigioses
literatures.
Però, per estimar en calent has de conèixer les entreteles de les persones.
Per ara tenim barrats gairebé tots els camins per arribar al fons del barranc
sentimental de Miquel Àngel. Ell, lluny de deixar-nos la seva autobiografia,
cobrí amb conopeus d’exagerada pudicícia les seves nobles intimitats. Nai, la
seva fidel Verònica, custodia amb set claus el vel de la vera faç. Els sortats
confidents amaguen les seves cartes. Dels 75 admiradors que ompliren de
panegírics 175 planes d’homenatge, ran de la seva prematura partida, a «La
Claror que us don», només Amador Vidal i Bonafont ens commou amb una guspira de
tendresa: «Ens vam conèixer a Sicília. No semblava una eminència… Hauria
pogut mirar-me per sobre l’espatlla o no mirar-me, i en canvi un dia en un
autocar es va dormir sobre la meva, i es va disculpar. Com si hagués de demanar
perdó per fer companyia i fer veure que s’estima aquells que també ho fan».
Per arribar als sentiments del màrtir fugitiu només ens resta practicar el
seu mètode de pouar dins si mateix. Ens ho explica el seu car ambaixador Xavier
Bru de Sala retraient la comunicació de Miquel Àngel al Congrés Internacional
del Pen Club, amb el títol de «La meva experiència creativa». Hom ha
d’infantar-se a si mateix exercint d’arqueòleg que endevina un jaciment davall
un terreny inexplorat. El cercador hi grata amb molta cura i paciència, fins
que l’esforç resulta premiat amb la descoberta d’una meravellosa figura.
Quan escorcollam els jaciments literaris de Miquel Àngel Riera no cal
passar pena de trencar la imatge de la seva personalitat amb la cavada. Totes
les estàtues, àdhuc les dels contes i poemes, són de marbre. La primera novella
constitueix una excepció. El Pedregar amaga la delicada i fràgil terrissa de la
personeta humana. Hem d’escodrinyar, un pic i un altre, fins a descobrir el
cofre d’or que custodia el cor del llop solitari. Del màrtir fugitiu.
La bellíssima narració que ens regalà Miquel Àngel Riera fa ara cinquanta
anys és una obra per a cecs. Per a cecs que s’encomanen a Cernuda per proclamar
que només val la llibertat capaç d’exaltar-se fins a morir d’amor. Uns cecs que
dediquen el primer fruit de les seves proses a la memòria d’un pare trist, de
vida dificultosa i mort tràgica. D’uns cecs que carreguen amb els crims de la
humanitat per tal de salvar la tendresa dels innocents.
Eixa és una obra que s’ha de repassar, mil vegades, amb els dits enrampats
de tocar pell, amb els dits d’aquelles benaventurades mans aferrissadíssimes,
sant-i-ficades, al temple de la cortina de sac, aquella tarda de «Biografia»,
quan l’home arribà a ca l’home tot d’una glopada: aquelles calloses mans,
tacades de sutja, que anhelen l’escalfor dunes altres mans de mascle. S’ha de
desxifrar amb el sensualíssim palpís de les carícies.
Han passat cinquanta anys i n’hem d’esmicolar cent més si fa falta, encara,
fins a aconseguir el títol definitiu tal com és FUITA I MARTIRI DE SANT MIQUEL
ÀNGEL MILÀ. Llavors, sobraran tots els pròlegs i els epílegs.
CAN GAZÀ, febrer de 2022
