Per classificar la trobada del primer dissabte de març, convertida en homenatge de gratitud al periodista dels marginats Pedro Prieto, necessitaríem una caterva d’adjectius. Tots ells reals, necessaris i merescuts.

Fou un acte EMOTIU, àdhuc emocionant, a trenc de llàgrimes.

Esdevení un encontre ENTRANYABLE. Tots els que farcírem la sala bona dels Encants de la nau de Can Valero érem família de fet, amics de curolles i camarades de batalles.

Es convertí en una mena d’encontre TESTIMONIAL entre els tocats d’ala, els coratjosos grupuscles dels suburbis de Marginàlia que ens aferram al salvavides dels condemnats a ofegar-se a la mar gran de la misèria.

Es transformà en una prodigiosa concentració MULTITUDINÀRIA I TRANSVERSAL. Mai no havíem viscut a les nostres cerimònies del taller de Can Gazà, esdevingut ermitatge d’utopies, una reunió de tantes persones de tant diversos estaments, ideologies i nissagues.

Al cap i a la fi es resumí tot en una CLAMOROSA proclama de justícia popular.

Tot i això la rampa de tots els meus secrets es concentrava a les profunditats silents de les meves entranyes. Una coincidència escalfava cada batec del meu cor: en aquells precisos moments de la nostra trobada a Marginàlia enterraven el meu adorat poeta Ernesto Cardenal. Aquest profeta de Nicaragua ha estat un dels majors i definitius referents a l’hora de marcar les meves passes per les dreceres de la revolució social i de les curolles estètiques. El meu gran somni ha estat i és continuar a Can Gazà el monestir de Solentiname.

La paràbola de gratitud que lliuràrem al nostre pregoner que “da voz a los sin voz y cara a los sin rostro” tot proclamant-lo el nostre llop salvador havia xuclat, fins i tot en la forma, la saba d’una part essencial del meu déu com és Ernesto Cardenal.

Gran profeta de la teologia de l’alliberació, acceptau el meu humil tribut d’admirada gratitud: “Sabio lobo franciscano, gracias por aullar a la luna llena nuestras penas y por liberarnos de los pastores y de los rebaños”.

Per les esgarriades cabretes salvatges que vivim fora d’esglésies i sistemes vós, Ernesto, continuareu sent el nostre llop guardià.