Amb
motiu de l’obertura de la fossa comuna del cementeri de Sant Joan a
la recerca de les despulles de tres fills de Maria de la Salut,
vilment assassinats a les costes de Puntiró per un paisà feixista,
tots els partits polítics que formen l’Ajuntament de Maria,
governat per majoria absoluta pel PP, han consensuat un entranyable
document de justícia històrica.

• Quan
  hom travessa un túnel sense fi, un llumí encén el sol dins les
  tenebres de la nit.
• L’exemplar
  declaració ha nascut del consens entre els diferents partits
  polítics que conformen el consistori del cèntric poble del Pla:
  PP, PSOE i PSM. L’avinença és l’únic camí per on pot
  transitar la democràcia.
• El
  mèrit d’aquest gest de concòrdia és del grup popular que
  governa amb majoria absoluta. Ho dic de tot cor i amb la boca plena
  ja que no hi ha, per a mi, major injustícia que dimonitzar un
  col·lectiu legal. Una de les meves riqueses personals és gaudir
  d’amics i d’enemics en tots els partits polítics i en tots els
  estaments socials, àdhuc els marginals.
• L’Ajuntament
  del meu aimat poble de Maria de la Salut ha anat més enllà de la
  simple memòria històrica per impulsar un fet de JUSTÍCIA
  HISTÒRICA. La memòria històrica cerca esbrinar la veritat dels
  fets, mentre que la justícia reconstrueix els drets de les persones
  i dels pobles. Entre aquests drets cabdals, com molt bé ha
  proclamat el consistori mariando, s’hi compten l’honra dels
  màrtirs de la llibertat i els repòs de les seves relíquies al
  cementeri del seu poble al costat dels seus morts i dels seus vius.
• Com
  sempre, la lliçó l’han donada els de baix, els autèntics, els
  humils, els petits, els que conserven la consciència de poble.
• A
  eixes raons de satisfacció i a moltes d’altres que ara no exprés,
  vull afegir-hi un amorosit motiu personal. Tot i no guardar el
  diploma escrit, em consider, en la profunditat del meu agraït
  record, fill adoptiu de Maria de la Salut. En un difícil moment
  del meu procés personal i de la història de la Marginàlia vaig
  refugiar-me a la casa parroquial de la patrona dels missatges. Guard
  aquells anys com uns dels més plens i joiosos de la meva singular
  vida. Record com una valenta feligresa demanà al bisbe Teodor, que
  havia recalat al poble per una inspecció pastoral, “amb quin
  títol exercia jo el meu ministeri sacerdotal”. Des d’una dolça
  mala llet emprenyatívola el capo valencià aclarí la meva
  situació: era “un acollit a la benvolença del Rector de Maria”.
  Però quina benvolença, Déu meu! I quin rector! El millor que ha
  existit mai: mossèn Pere Fons i Pasqual.