Hom
hauria de reencarnar-se en un Buñuel, un Fellini, àdhuc un Passolini, per
poder plasmar la seqüència surrealista que vaig presenciar a Inca, diumenge vespre, tot expectant la inauguració del
monument als heroics defensors de les llibertats del nostre poble. Ens trobàvem
a una cantonada central de la ciutat d’ Inca “el puro y duro rojerio
independentista del barco de rejilla”, a
la vora del monument, encara cobert amb la quadribarrada. Estava tot a punt
per reivindicar l’honor d’aquells
forans, que a l’agost de 1452, foren
esclafats pels mercenaris del rei Alfons.
Començà la primera desfilada. Un
avalot d’espanyolistes venien triomfals i alegres de viure i defensar, amb llur
presència, la mort violenta d’un brau innocent. Havien fruit d’una tarda de
toros com Déu mana. Entre els seguidors de la seva festa nacional es trobaven
dues diputades de les Balears a les Corts d’ Espanya. Tots ens miràrem de reüll.
Però no passà res. Ni un xiulet. Ni una tossina. Ni un xiu- xiu. Res. Respecte
absolut.
avalot d’espanyolistes venien triomfals i alegres de viure i defensar, amb llur
presència, la mort violenta d’un brau innocent. Havien fruit d’una tarda de
toros com Déu mana. Entre els seguidors de la seva festa nacional es trobaven
dues diputades de les Balears a les Corts d’ Espanya. Tots ens miràrem de reüll.
Però no passà res. Ni un xiulet. Ni una tossina. Ni un xiu- xiu. Res. Respecte
absolut.
Quan ja havien engegat els altaveus per iniciar la cerimònia del descobriment de l’escultura
d’Antoni Miquel Morro, vet ací que es presentà un guàrdia municipal per
avisar-nos que no podíem començar la festa fins que no hagués passat la Processó del Corpus.
Entre l’espera i la lenta desfilada haguérem de suportar un retard de 45
minuts. “El rojerio independentista del barco de rejilla” formà un passadís de
silenci i respecte. En els meus furs íntims brostà una tristesa profunda. Els Santíssim no es mereixia
aquella mena d’esperpent. Però tot restà embolicat en un reverencial silenci.
d’Antoni Miquel Morro, vet ací que es presentà un guàrdia municipal per
avisar-nos que no podíem començar la festa fins que no hagués passat la Processó del Corpus.
Entre l’espera i la lenta desfilada haguérem de suportar un retard de 45
minuts. “El rojerio independentista del barco de rejilla” formà un passadís de
silenci i respecte. En els meus furs íntims brostà una tristesa profunda. Els Santíssim no es mereixia
aquella mena d’esperpent. Però tot restà embolicat en un reverencial silenci.
Mentre la glossa sentida i profètica
de Mateu Xurí, recitada per la veu profunda de Biel Majoral, ens sembrava calfreds per
tota la pell de renéts d’esclaus, un estol nombrós de moros s’havia ensenyorit de la plaça del costat en el centre de la qual
el nostre malaguanyat amic i mestre Antoni Riera conserva la seva clínica. Els
nous senyors dels carrers i places d’Inca ignoraven, talment com la majoria, gairebé
absoluta, dels habitants de la capital del Raiguer i de la resta de
Mallorca, que el savi i enyorat oculista
era l’ànima d’aquesta fita històrica.
de Mateu Xurí, recitada per la veu profunda de Biel Majoral, ens sembrava calfreds per
tota la pell de renéts d’esclaus, un estol nombrós de moros s’havia ensenyorit de la plaça del costat en el centre de la qual
el nostre malaguanyat amic i mestre Antoni Riera conserva la seva clínica. Els
nous senyors dels carrers i places d’Inca ignoraven, talment com la majoria, gairebé
absoluta, dels habitants de la capital del Raiguer i de la resta de
Mallorca, que el savi i enyorat oculista
era l’ànima d’aquesta fita històrica.
El vespre no em podia dormir. Un
dubte cruel em capolava la son. Aquell silenci, aquell mutisme, aquella
aparença de respecte civilitzat davant els hereus dels colonitzadors era un
progrés o ens clavava a un retard? Era aquella la pau de la maduració humana o
era la quietud del cementeri on hem anat enterrant totes les nostres utopies?
No ens resten forces per unes darreres espolsades de braus assassinats?
dubte cruel em capolava la son. Aquell silenci, aquell mutisme, aquella
aparença de respecte civilitzat davant els hereus dels colonitzadors era un
progrés o ens clavava a un retard? Era aquella la pau de la maduració humana o
era la quietud del cementeri on hem anat enterrant totes les nostres utopies?
No ens resten forces per unes darreres espolsades de braus assassinats?
Vaig poder reconciliar la son quan, mig somniant bravates passades,
vaig confessar-me a mi mateix que m’hauria agradat, fins a fruir d’una mena
d’orgasme miraculós, que “el rojerio independentista del barco de rejilla” hagués
armat un encarnat i blau amb les toreres, les beates, els capellans i els
moros. Definitivament no vull morir d’avorriment. No vull perdre el sentit de
la provocació i de l’espectacle.
vaig confessar-me a mi mateix que m’hauria agradat, fins a fruir d’una mena
d’orgasme miraculós, que “el rojerio independentista del barco de rejilla” hagués
armat un encarnat i blau amb les toreres, les beates, els capellans i els
moros. Definitivament no vull morir d’avorriment. No vull perdre el sentit de
la provocació i de l’espectacle.
