Estava al camp, on
sempre hi trob la reconciliació i la pau amb mi mateix, quan se m’ha
presentat una referència exacta, evident, de la meva afirmació.

La història és
tan simple i es repeteix amb tanta freqüència que fins i tot els
més ignorants de la pagesia, els “panets” de tota la vida, ho
poden entendre.

Just davant la
carrera de les cases, ornamentant el marge, hi havia un magraner
bord. Creixia amb poderosa esponera i madurava cada any un esplet de
magranes agres d’allò més espectaculars i repugnants als tast.

Un dia, un bon
pagès va empeltar el magraner salvatge de saba bona. L’arbre de la
bardissa va anar magre una bona temporada. Tot i així, va arribar a
surar un qüern de magranes dolces. Emperò ben aviat, les antigues
males arrels, les veritablement seves, començaren a treure les
tanyades d’antany. Tanmateix, ben prest les arrels venceren als
empelts. Ara, el magraner només sura magranes agres. Grosses,
poderoses, espectaculars.

Podria
estalviar-me l’aplicació. Qualsevol infant trilingüe de primària
sabria explicar-la.

Sense ànim
d’ofendre la vostra intel·ligència, amics, comentaré la metàfora
just per arrodonir la nostra conversa, gairebé diària.

Bauzá i companyia
són dictadors de soca a arrel. Mala gent. En un moment donat, ja que
no podien complir els seus anhels de repetir la guerra incivil, es
presentaren talment empeltats de democràcia.

Tanmateix, a la
primera ocasió han demostrat allò que són per herència, curtor i
mala bava: purs i durs dictadors franquistes.