LES DONES DELS DARRERS PAPES I ALTRES DEFENSES

Si
jo fos don Javier Salinas aniria pel món ben cara alta. El qui ha de baixar la
testa és el qui porta les banyes, mai de mai el qui les posa. El banyut és el
botifarra, no el bisbe.

Lluny de mostrar-me trist i preocupat, exhibiria
una rialla de pam. El més petit rampell libidinós val més que totes les mitres
de la jerarquia. No debades, en el credo romà, “la resurrecció de la carn”
figura just abans de “la vida perdurable”. Davant Déu, entretenir lloros, hores
i més hores, té el seu mèrit.
Aprofitant que som objecte de desig per a tots els
mitjans de comunicació, davant els periodistes no pararia de xerrar. Faria que
em deixassin per avorriment.
Els parlaria de les dones que dominaren els últims
papes. La més cèlebre de totes fou Sor Pascualina Lehenert. Aquesta monja bavaresa,
30 anys més jove que Eugeni Pacelli, dominà de tal forma Pius XII que es
convertí en la  papessa més poderosa de
tota la història. “Pastor angelicus” no anava només a obrir-li la porta del
Vaticà amb nocturnitat i traïdoria, com feia el nostre “pastor candidus”, sinó
que la tenia sempre i a totes hores al seu costat. Si anau a internet i posau
simplement Sor Pascualina trobareu tanta d’informació que restareu amb la boca
badada a punt d’entrar-hi totes les mosques de 
l’esglai.
Wanda Pòltanska, una donassa polonesa, casada,
doctora, que superà el camp nazi, dirigí i dominà la ment, no massa diàfana, de
sant Joan Pau II fins al punt d’enviar-li al Vaticà una carta diària. Gairebé
cada vespre el papa viatger, abans de dormir-se nu sobre el trespol de la
cambra papal, contestava a la seva guardiana.
Entre nosaltres fou apoteòsic el cas del Pare
Bauzà, superior provincial dels Franciscans, amb Dona Elionor Servera de March.
Es passaven  hores i més hores junts al
palau de Cala Rajada. “En Verga”, lluny de posar-se gelós, regalà al pacient
religiós, amb vots de castedat i pobresa, la Porciúncula i el
col·legi de Ciutat.
Sense retrocedir tant, si jo fos el bisbe, podria
assegurar que gairebé tots els capellans que ara perdonen la vida al seu amo i
senyor tenen la seva “Sònia” o el seu “Sònio”. La cosa és que saben ballar de
tapada.
Per altra banda, fins fa molt poc temps, quan moria
una senyora d’alta casta el primer que figurava a l’esquela era “su
desconsolado director espiritual”. Sens dubte, d’aquesta explícita manera
figuraren a l’esquela de les àvies del nostre botifarra banyut els Javieres
Salinas de torn.
Si jo fos el bisbe, cosa que honoraria Mallorca més
que a mi, cercaria el millor advocat de l‘Opus i denunciaria Don Mariano de España
per difamació, per profanació del sagrat prestigi del catolicisme i per extorsions
no tan sols psíquiques, sinó també físiques. Retrauria com aquest ambiciós
coneixedor del patrimoni de l’església mallorquina em mantingué pràcticament
retingut   a una de les seves possessions
de muntanya, – no sé ara  si era la que
acaba de vendre per  6 milions d’euros o
una altra de les que haurà de fondre- , arribant la seva coacció a obligar-me a
beure  fins a engatar-me. Un bisbe embriagat de sucs i vanitats pot
prometre la sessió de tota la cohort celestial, començant pel traductor de la “
Vulgata”, que fins ara ha protegit el seu sagrat serrall a l’indret més  fabulós i preuat de tot Ciutat.

No sé què té el poder que amb mitja copeta tothom s’engata.

Jaume Santandreu