L’INFANT ABUSAT SEMPRE ÉS LA VÍCTIMA

Les
notícies sobre els possibles abusos d’infants a la nostra església
de Mallorca m’han deixat trasbalsat, tot furgant dins una nafra que
mai no s’acaba de cloure. Per entendre els meus profunds sentiments
hauríeu de repassar els dos darrers capítols d’”Encís de
Minyonia”, “Nacido Hombre” a la traducció castellana. Sé que
és massa demanar. Tot i això, us record que el llibre –el més
estimat de tots els meus escrits– es troba a la vostra disposició
a la llibreria dels nostres tallers ocupacionals.

Mentrestant, voldria compartir part de les meves tristes
impressions.

EM
COMMOU

• Que
  un cop més vulguin encomanar la culpa a les víctimes. La sentència
  del bisbe Moncades em segueix xapant l’ànima. Essent rector del
  Seminari Menor, entaferrà aquesta condemna a un orat infant d’onze
  anys com era jo: “Tota la vida de penitències no et bastaran per
  refer el mal que has fet a la santa mare església ajudant a pecar a
  un home consagrat a Déu”.
• Que
  la majoria de gent segueixi pensant com Joan XXIII quan decretà,
  baix pena d’excomunió, el silenci absolut sobre el tema de la
  pederàstia dels consagrats. La fama de l’església està per
  damunt tot. El que han de fer les víctimes és callar.
• Que
  els abusadors aguantin la seva doble personalitat fins a graus
  irracionals. La conducta psicopàtica dels abusadors, aconseguida a
  la pràctica del cinisme i de la hipocresia, arriba a ser com una
  segona naturalesa indestructible. Ells saben el que han fet. Com
  també saben el camí que ells assenyalen als altres pecadors.
  Confessió pública. Penediment i penitència. Llavors tendran tot
  el meu respecte.
• La
  diferència abismal entre el trauma de l’infant i la poca
  importància que dóna l’abusador a les seves agressions sexuals,
  que mira com una descàrrega sense cap importància. De major vaig
  anar a cercar el frare que m’havia marcat per tota la vida. El
  vaig trobar al seu restaurant d’Andorra. No em va reconèixer.
  Ell era per mi el factor més cabdal dins el meu procés psicològic,
  mentre jo no era per ell ni un trist record.

Estimats Missioners dels Sagrats Cors, crec que heu
errat la tàctica. Pensant defensar el pobre Pare Toni ajudau a
enfonsar-lo. Heu armat dos bàndols: els frares contra la Diòcesi.
Així l’única cosa que aconseguiu és obligar al bisbe, als
jutges, missers i advocats a procedir amb un rigor extrem.

Per favor, posaders de Lluc, no ens faceu més beneits
del que ja som. Un bisbe com el nostre no procedeix d’una forma
tant contundent si no té un mínim d’indicis que la denúncia es
pot demostrar.

Aplicau, fills del Pare Rosselló i seguidors del Pare
Munar, la moral que ells ens ensenyaren. En aquest punt del sisè
manament no existeix parvitat de matèria. Qualsevol detall, per
mínim que sigui, és pecat mortal i, en conseqüència, et
converteix en un condemnat al foc etern.

Sigui com sigui, l’infant és la víctima.