Bibliografia de Jaume Santandreu
Dos pams d’home, recull de poemes que obtingué el premi Ciutat de Manacor, 1970 i que segons Santandreu brosta de la innocència de definir el credo de ma vida amb la innocència de pensar-me que els principis que proclamava amb força iniciàtica els acabava d’inventar tot cisellant-los jo mateix al taller de la història.
Nu, publicat el 1972, és el seu segon poemari que reflecteix la vida de lluita i de treball en el món obrer.
Coratge d’un mot, premi de poesia “Andreu Roig” 1974, de Campos (Mallorca), que es publicarà el 1975, aprofundeix encara més en el bescanvi d’alens amb els que compartia la fetor dels cossos, pràcticament engrillonat en els soterranis dels hotels mallorquins.
Els negres ajuden a fer fosca (1978) és una mena de quadern de camp d’un viatge africà fet a les acaballes del 1976 i el començament de 1977 i que vol ser un homenatge a la resistència, a la lluita constant, a la brega incessant a favor de tota mena d’alliberaments, en contra de tota mena d’esclavatge i, per la mateixa cosa, per reclamar veu en crit la dignitat humana sigui quin sigui el caràcter o l’àlies d’aquesta humanitat.
Cançons per al meu poble (1979) és el recull poètic de Santandreu més de combat. Es tracta d’un crit ben agut per despertar consciències i de format més revolucionari, ja que s’imprimí com si fos un periòdic (en la forma i en el paper emprat) i es distribuïa, a més, gratuïtament.
Camí de coix, premi Ciutat de Palma de Novel·la 1979. Segons l’autor, és una reflexió sobre el temps que m’ha tocat viure, sobre la gent que he vist i he conegut. He volgut dir que el que importa és caminar sempre, que fa més camí un coix que camina, que un home sa que està assegut. És una novel·la moral perquè pretenc explicar una història i extreure’n una lliçó; la història d’un homosexual que descobreix la seva coixera, però que està ben decidit a fer camí”.
Pregó de l’Ecce Homo de la passió del nostre poble. (1980). Pregó de Setmana Santa de Bunyola (Mallorca), escrit es vers. En aquesta avinentesa, La badiella de la pàtria es tiba quan veu de prop les ungles de tantes amenaces que l’assetgen i en adonar-se que una bona part dels seus fills van de folondres.
Inventari de la nit (1980), proposta en vers editada en una col·lecció d’obres centrades a l’entorn de l’homosexualitat. Per al nostre poeta profètic, en ell hi ha “el Jaume més singular, escàpol i malfiat de tots, però al cap i a la fi el Jaume més definitiu, coratjós i estimat”. El considera un dels seus treballs més poètic i més autèntic i valuós.
El denari del profeta (1982). segons el propi autor, aquesta novel·la és un diari meu, un poc elaborat però tipus diari i com a tal és presentat; és un llibre directíssim, quasi un llibre de poemes, on es relata la mort de tota una concepció de la vida.
En nom del pare (1983). Llarg poema construït al voltant de la mort del pare de l’autor. Així, és un git corprenedor i intensament captivador que el converteix en un dels cimals més fulgents de la seva lírica.
Camada (1983). Antologia d’aforismes. A parer de Gabriel Janer Manila és un llibre tot d’heterodòxies que condueixen a la dissidència escrit per un poeta que no se’n fot d’estimar. És l’home que sent sobre l’esquena el dolor del seu poble, que lluita amb la violència de la paraula contra el cel dels imbècils. Ell sap, com ho sabia Sòcrates, que una vida sense reflexió no val la pena d’ésser viscuda.
Mamil·la, encara (1984). Premi Andròmina de novel·la, dels Premis Octubre de València. Segons el seu editor és la introspecció, la revisió més íntima de la pròpia identitat, el despullament de les disfresses, el reconeixement del desclassament que provoca la vida, la recerca d’un retorn a les arrels més llunyanes de la pròpia biografia.
Nissaga de sen (1985). recull poètic que dedica a madò Bàrbara Sureda, sa mare. És una proposta volgudament didàctica que sorprèn molt favorablement a Jaume Vidal Alcover pel coneixement vast i profund que té d’aquesta antiga veu vivent, que és el català de Mallorca.
Pregó del Carnaval de Palma (1986) fet en vers, vestit d’Anselm Turmeda i des del balcó de l’Ajuntament de Palma de Mallorca.
Descalç al carreró de les serps (1988). Novel·la que parla del sadisme i de la crueltat pregona dels “sense nom” amb molt de poder que s’amaguen darrera càrrecs, despatxos i consultes.
El cos de l’estimera (1989). Poemari nascut durant una travessia tropical per celebrar el 50è aniversari de l’autor. A parer de Guillem Cabrer es tracta d’un llibre de perspectiva testimonial per poder avaluar els canvis, metamorfosis, transubstanciacions, que han enriquit l’itinerari del poeta.
Pregó de les Fetes de sant Feliu (Llubí, Mallorca) de 1995, on queda palesa la mestria de Santandreu en l’art de la glossa i els seus dots d’afinat torsimany del vell verb nostrat que es resisteix a dormir el son del desús.
Tristesa amant (1995). 18 poemes on, per primera vegada en la seva producció poètica, hi apareixen sense brunyir els malalts i malaltes de la sida i les persones exterminades per la sobredosi.
Encís de minyonia (1996). Premi Miquel Àngel Riera de narrativa. Es tracta del nus gordià de la seva escriptura fins ara mateix. A parer de Roser Vallès, en la redacció [Jaume Santandreu] hi va posar la tècnica més acurada i, sobretot, el seu sentiment i la seva sinceritat. Em consta que cada mot, cada expressió i cada paràgraf varen ser revisats una i una altra vegada sense sentir-se mai satisfet. Aquesta era, també, la forma d’escriure d’en Miquel Àngel [Roser Vallès n’és la vídua] de qui en Jaume deia, molt amable, que se’n sentia deixeble.
Els passos del marginat. Pregó de Setmana Santa de Felanitx (Mallorca) (1999). Ordenament en vers d’observacions i anàlisis per denunciar, un cop més, la condescendència amb què s’accepta la condemna gratuïta a la podridura de la diferència, la singularitat i la laceració humanes.
Joan Pla i Garcia: vist per a sentència (1999). Biografia del periodista mallorquí Joan Pla.
Contes malignes (2001). Relats que voregen els límits de totes les correccions polítiques, socials i religioses, i on la provocació més enjogassada serveix de camí per denunciar a plaer tos els vicis que curullen els centres de poder, sobretot eclesiàstic. L’humor corrosiu i cínic (també) amb què es conten els contes, a parer del periodista Jacint Planas, és la careta que emmascara un sac de bondat, d’amor al germà proïsme, d’autèntica caritat i de solidaritat cívica.
Mortuus Dei. (2002). Premi Alexandre Ballester de narrativa curta, Sa Pobla (Mallorca) Dins la mateixa mar inquietant descoberta a “Contes Malignes” hi podríem fer navegar aquesta novel·la on s’hi accentua, encara més, la hipocresia de l’estament eclesiàstic, “la tara més detestable de la gent que passa oficialment per bona”, segons el mateix Santandreu.
Espases d’avui al cor de la Pietat, Pregó de Setmana Santa de Santa Margalida (Mallorca), 2004. Una contemplació en vers, com gairebé sempre, planera i directa, de la figura esgarrifosa de la Pietat amb el cor travessat per set espases: la de la desolació a Ramala; la de la passió d’avui; la de la guerra; la de la fam; la de la violència de gènere; la dels trencats de l’ànima i la dels bons.
Prosas malditas (2004). Traducció de “Contes malignes”
Catedral amb armaris (2004). I premi de narrativa gai-lèsbica Terenci Moix. Descripció o metàfora molt real de la jerarquia catòlica en la sexualitat. Hi trobam repressió sexual, hipocresia i… el seu contrari, llibertat, franquesa i un món cert.
Armarios en la catedral (2004). Traducció de “Catedral amb armaris”.
La segona mort (2005). A parer de Llorenç Tous: “Enfila el discurs sobre el món i l’Església des d’un Jesús viu i actual amb un gènere literari, el teatre, que té les seves possibilitats reals i simbòliques. […] Jesús sempre és el centre i el president a l’entorn del qual giren els personatges evangèlics, la vida i els comentaris de Jaume Santandreu per boca dels actors.
Estopa encesa (2005). Diu d’aquest poemari Sebastià Alzamora en el pròleg: “El resultat és allò que se’n diu un llibre unitari, o millor: un poema, un llarg poema discursiu a moments, admonitori d’altres, torrencial en qualsevol cas, unificat a través del diàleg amb aquest germà escindit del mateix poeta amb la finalitat de cantar la glòria de la Germandat Universal dels marginats, els baldats de la realitat, que tanmateix són forts i bells perquè són els fills naturals de la Vida”.
Negrada (2006). Premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom (Inca). Novel·la que retrata noves formes d’esclavatge i espinzella els marges foscos de les recents allaus migratòries. Un negre és acusat de violar la filla del seu patró, el cacic d’una vila del Pla de Mallorca. A partir d’aquí comença una gran desfilada d’actituds sòrdides i esdeveniments xenòfobs que posen en destret la fràgil condició humana.
Cantata Rua fosca (2007). Premi 31 de Desembre –Miquel dels Sants Oliver- 2007 atorgat per l’Obra Cultural Balear. Obra coral ideada i escrita musicalment per Miquel Brunet, amb text de Jaume Santandreu. És considerada una obra de referència per al cant coral fet a les Illes Balears i d’arreu dels Països Catalans, amb un gran rerafons social, ja que és dedicada als milions d’infants que malviuen al carrer.
Nacido Hombre. (2007). Traducció d’Encís de Minyonia.
Llobacarda. Confessions d’un capellà terrol. (2010). Obra que ens obre la porta a la història i ens convida a conèixer detalla substanciosos del passat de l’Església de Mallorca. Es tracta de particularitats que ens poden ajudar a comprendre i estimar més les dones i els homes que han donat visibilitat a l’Església nostrada, sobretot durant bona part del segle XX.
Encís de minyonia. (2010). Segona edició. Com a annex, incorpora “Homilia per ma mare”.
Operació Tiara. (2016).Presenta la història crua i actual, que es desplega entre Perú i Roma, d’un factor definitiu dins la nostra història, com és l’Església catòlica, i centrada en les intrigues vaticanes al voltant del sexe i de les drogues.
Operación Tiara. (2016). Traducció de Francesc Suárez
Déu meu. (2018). L’escriptor Antoni Serra diu en el pròleg: “Deu meu som jo mateix, la meva vida (passat, present i futur amb mort sublim), la totalitat de l’existència real i també de la irreal. I Oriol Junqueras, en l’epíleg: “Al final el que preval són les obres i les accions, i en Jaume Santandreu n’és un referent amb la seva lluita per una humanitat lliure i digna, una feina que val més que totes les misses i processons”.
Mon cor aflama estels. ApoElegies. (2024). Text cuinat a Can Gazà que, revivint les persones que per a Jaume Santandreu han tengut un pes específic, convida a celebrar la vida, a fer-la vividora per a un mateix i per als altres.
La mar esgarrifa rampes. (2026). Diu Jaume Mateu i Martí en el proemi: ” [En aquest poemari hi ha] el sexe, la religió, l’església, Déu, el poder, el poble, la pàtria, la família, la marginació, però aquesta vegada sublimant la manera d’acarar-s’hi per compondre un compendi de gratituds sense cap espai ni per al ressentiment ni per als subterfugis: d’ample panorama, clar, diàfan, acolorit, a raig, aficadís, sense estridències”.
El 1992, Miquel Àngel Riera tingué cura d’una antologia de l’obra en vers de Santandreu que titulà Inventari d’oratges (Antologia). Publicacions de “Sa Nostra”, Caixa de Balears. Col·lecció Tià de sa Real, núm. 39, Palma de Mallorca, 1992.
D’altra banda, Víctor Gayà edità el 1997 la més completa aproximació a la raó, a l’acció i a la passió de l’autèntic Jaume Santandreu, profeta i, tanmateix sexuat -segons el seu editor- que titulà Jaume Santandreu. El sexe del profeta. Lleonard Muntaner editor. Col·lecció Mallorquins en diàleg núm. 2, Palma de Mallorca, 1997.
El 2007 Jaume Mateu i Martí publica a Lleonard Muntaner, editor, a la seva col·lecció L’Arjau, núm. 5, Marginàlia. Jaume Santandreu i l’exclusió social a Mallorca (1967-2007). Marginàlia constitueix la guia de les camades obertes per Jaume Santandreu i Sureda en el món marginal mallorquí, una dedicació esforçada i eficaç a la que ha dedicat –sense pausa- els seus darrers trenta anys. Així, a banda de ser una aproximació al manual de comportament d’un compromissari de la dignitat humana obligada a reptar per les voreres de la civilitat, s’atansa als espais i a l’aire que respira la deportació social de Mallorca.
Per elaborar aquest corpus doctrinal s’atenen els seus nombrosos articles periodístics, les entrevistes publicades i altres jornades de reflexió i estudi sobre l’exclusió dirigides o participades per ell; i igualment les notes preses a diversos cursos, conferències i xerrades en les que ha pres part Jaume Santandreu. També es para especial esment a la seva producció literària perquè, per paradoxal que sembli, en aquest singular profeta misericordiós, l’exclusió social i els seus escenaris, i la literatura i les seves gravitacions formen un sol cos.
