El passat dimecres, dia 1 de juliol, es presentà al vestíbul de l’Auditori de Manacor la Fundació Jaume Santandreu i Sureda, i el seu poemari pòstum “La mar esgarrifa rampes”.

L’acte va ser presentat per Aina Bosch Santandreu i hi prengueren part Miquel Àngel Castell, vidu de Jaume Santandreu i president de la Fundació; Antoni Tugores, historiador; i Tomeu Matamalas, músic i escriptor.

Miquel Àngel Castell explicà els motius i els objectius de la Fundació:la conservació, el manteniment i la millora de tot el fons documental de Jaume; la difusió de tot el seu llegat literari i de les seves aportacions en l’àmbit de l’exclusió social; la investigació en aquest camp; el desplegament de tota classe d’accions i d’iniciatives que lluitin directament contra la marginació; el suport a les accions d’arreu dels territoris de parla catalana que contribueixin a difondre i a prestigiar la nostra llengua i la nostra cultura; i tot el suport que necessiti Can Gazà perquè era ca seva i perquè pugui seguir atenent les persones que més ho necessiten, seguint el seu model d’atenció.

Antoni Tugores va fer un repàs de les obres literàries i socials de Jaume Santandreu, que quaificà de “feiner impenitent, un malalt de l’escriguera”. Recordà que “va publicar quasi vint llibres de poesia, una obra de teatre, set novel·les, vui obres en prosa, un llibre de narrativa breu i fins i tot una cantata, Rua fosca”.

A més, també considera Jaume Santandreu un “personatge polièdric: capellà, va ser missioner al Perú, va atendre diverses parròquies de Mallorca, però també va ser militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Possiblement el Comitè de Son Coletes mai no hagués existit sense la seva iniciativa i la seva empenta.

No obstant això, Tugores creu que “si en qualque qüestió la figura de Santandreu és cabdal i irrepetible és en la de l’atenció i dignificació dels pobres, dels marginats per diverses raons”. Per això, enumerà la llista extensa de projectes i centres incentivats per Jaume Santandreu i dedicats a l’exclusió social afirmant que “Va triar l’Evangeli i les Benaventurances en estat pur, un camí molt més difícil i espinós que una previsible carrera eclesiàstica brillant”.

Per la seva banda, Tomeu Matamalas, en parlar de “La mar esgarrifa rampes”, digué que “quan vaig començar a llegir l’obra de Jaume Santandreu, allà per l’any 1970, ja vaig quedar fascinat per les seves reflexions agosarades, per les seves impertinents ocurrències, pel seu atreviment descarat i per la seva irreverència, però també per la seva grandíssima qualitat literària, una tònica que va mantenir en tota la seva obra. Ara, però, sense caure en cap moment en genuflexions concertades, les seves reflexions m’han semblat iguals de brillants que sempre però més resignades, més astutes i més reservades que en els seus anteriors poemaris”.

A parer de Matamalas,”l’immens mèrit poètic de Jaume Santandreu és haver sabut captar i utilitzar la literatura oral mamada durant la seva infantesa per a retre homenatge al món dels seus pares i, a la vegada, retardar el possible la inevitable mort de tota una manera d’entendre el món; la manera com l’entenia i el vivia la gent pobra, humil, senzilla i crèdula però autèntica”.

També considera que a “La mar esgarrifa rampes” Jaume Santandreu “administra a tot profit la doble herència rebuda: d’una part, la que té com a home llis, com a fill del seu poble, l’adquirida només pel fet d’haver nascut entre els seus, a la seva terra, i escoltant i nodrint-se de ca seva; de l’altra part, la que rep com a educat en l’estudi i la tradició cultural de la lletra escrita. Ambdues herències, tant la culta com la popular, s’acoblen i es complementen formant un llenguatge que enriqueix la nostra rovellada i empobrida llengua”.