PROPOSTA POST DÉU MEU

Per endolcir la desmamada de
déu us propòs compartir unes espipellades. A les nostres joventuts, d’aquesta
golafreria en dèiem fer un vermut
. Al Perú, el coneixien per antipasto. D’això crec
que ara se’n diu fer la picada. Als banquets solemnes piques, camí del
menjador, de les assortides safates que et presenten els cambrers amb un
somriure fresc, encara.

No us
convit a taula: 13 anys de Seminari i 45 de compartir I’escudella amb els
marginats, m’han creat I’avès de dinar en silenci
. Per altra banda, us
suplic que no armeu sobretaules
perquè em
fotreu la sesta. La sagrada sesta de bisbe marginal
.
Fet. Pactat. Farem el vermut junts.
Picades de dret en dret
. Us serviré a la carta «FACÉCIES, ESCLAFITS I
SENTENCIES».
FACÈCIES. Anècdotes. Menudalles.
Els personatges es defineixen per les cerirnònies. Les persones, per les
xanxes. La referència evident del que vull dir la trobam en el mode de ser i
d’actuar de dos papes: Joan XXIII i Joan Pau II
. No comprenc com Francesc
del Vaticà pot cometre el crim de proclamar-los sants d’una mateixa tibada.
És com si canonitzàs el màrtir i el
botxí en una mateixa cerimònia. Joan XXIII crea el Concili; el papa polonès
I’ofega. Per on passava Roncalli deixava una reguera d’anècdotes, mentre que
I’etern eslau es passejava per tot el món com un robot
.
ESCLAFITS.
Els meus núvols campen electritzats. El meu tro està sovint a punt de tempesta.
O denuncii el que consider injustícies del meu entorn o esclat
. Per favor, feis-me de
parallamps. Només la vostra comprensió pot refrenar els meus esclafits d’ira.
No em demaneu impossibles: mai cap lIamp no és assenyat,
però en aquests moments
un lIamp criat, com delejava el meu santíssim progenitor, pot fer molt bona
feina.
SENTÈNCIES.
Crec que tenc dret a reduir les evidències a apotegmes. Per
paqès, predicaire, vell, lIetraferit, badoc, manfotista… necessàriament el
meu caparrí ha de convertir la seva minsa activitat en sentències. Definitives.
Definitòries. Condemnatives totes. Ja teniu edat per saber que les sirenes no
canten. Prou feines tenen a sobreviure.

No sé què té el poder que amb mitja copeta tothom s’engata.

Jaume Santandreu