REFERENTS DE CAN GAZÀ I SA CASA LLARGA

Amb els invents de Marginàlia em passa com amb els llibres: els escric com
puc, talment em surten de les entranyes. Llavors, els amics benèvols hi troben
ressons d’altres autors. Igualment en les obres socials. L’instint de supervivència,
guiat per les necessitats concretes i clamoroses del proïsme, posa en marxa els
recursos que troba a l’abast. Una volta l’invent funciona, intent donar-li noms
i buscar-li referents, analogies que revesteixen de raonaments inútils les
evidències.

El gran mite bíblic explica com el primer home,
per sentir-se el déu de la creació, posà nom a les criatures. Emprà la mateixa
tàctica per rapinyar el misteri de Déu. Així nasqueren les lletanies dels
títols divins. L’Omnipotent, l’Omniscient, l’Omnipresent…

Per entendre Can Gazà podem prendre com a referents:

• Una família de
  fet, nombrosa, monoparental. Val a dir, amb pare i germans majors, però
  sense mare… Tot té cura menys l’orfenesa materna
• Un monestir. Els
  petits lemes de Can Gazà són herència dels grans fundadors. Així, de sant
  Benet, hem pres l’»ora et labora i l’host és Crist». De santa
  Teresa, xuclam la filosofia de la pobresa que mana «fer virtut de la
  necessitat». Fins i tot complim la descripció de les males llengües
  que proclamen que els frares i les monges «es junten sense conèixer-se,
  viuen sense estimar-se i moren sense plorar-se» Qui s’atrevia a fer excepció
  d’aquesta regla tàcita era expulsat del convent acusat del crim de
  mantenir «amistats particulars».
• Una presó en llibertat.
  Ningú hi ve voluntàriament. Tots compleixen una condemna que s’han guanyat
  a pols. Tot i això, el pitjor càstig és fer­-los fora. El nostre presidi
  s’aguanta per la disciplina, mentre els interns guarden gelosament les
  pautes de conducta del «talego«. Així, per exemple, la
  pitjor vergonya és ser llepa o cueta.
• Una possessió de
  terra prima on la tribu de serfs, composta pels amos, els missatges, els
  sens, viuen de quatre lloques ventureres i dues cabres travades. Un lloquet
  on l’únic rellotge és el sol i la somada un plat de faves.
• Una caserna de
  legionaris on els sergents comanden la tropa i on les més terribles
  batalles es lliuren per les imbecil·litats de la convivència. Mentre, de cada
  cop queden més lluny les utopies revolucionàries.
• Una comuna autogestionada
  que funciona per l’aplicació realista dels règims productius. Així, els
  dies feiners Can Gazà és dictadura. Els diumenges, democràcia i les festes
  anyals anarquia.
• Un campament de
  refugiats que fugen de la misèria, que sobreviu gràcies a les solidaritats
  altruistes i a la por de ser devorats per la misèria. Un pànic que fa el
  miracle de convertir les pedres en pans i les serps en peixos.
• Un clam apassionat
  per la dignitat del marginat i pel canvi radical i profund del sistema. Ja
  sé que això. més que una realitat, és l’epitafi dels màrtirs de la
  revolució. Però, com digué Voltaire, «Columniau. Quelcom en queda».
  
• Amb Sa Casa
  Llarga s’han incorporat a les velles analogies les referències als
  posaders i als donats. Millor que ens ho expliqui el canonge de Santa
  Cirga. «Posader: home o dona que viu a la casa que els pagesos tenen
  a la Vila i
  s’encarrega de tenir-la neta, a canvi de l’estatge». «Donat: persona
  que s’obliga al servei perpetu d’una casa o convent sense estipendi i sota
  d’unes certes condicions, com puguin ser la manutenció, l’allotjament
  etc.». Diccionari Alcover-Moll.

I, tanmateix, els entranyables referents sou
vosaltres, amics. Esperam que ho demostreu, un cop més, a la propera fira dels
Encants.