REVISCOLADA

Creia ben cert, Déu meu, que
havíem restat petrificats. Reduïts per a sempre a l’estat mineral. Em palpava
la soca, la meva vella i brescada soca de figuera, i em trobava convertit en
una fantasmal deixalla de marés.

Però de cop i
resposta  he sentit com unes
enrampadisses pessigolles m’envestien per la punta d’un brancó. Era el botonet
d’una fulla que empenyia  la saba cap a
la reviscolada. Estava viu, encara.  Per
saber que no estàs mort del tot  basta
una llàgrima.

L’acte creatiu
era minúscul, insignificant, gairebé ridícul davant  l’esclató 
en verd del panorama. L’estirament de la resurrecció es reduïa a
l’elaboració d’una frase primfilada, per encàrrec, a força de desentumir
l’única neurona que es gronxa al balancí de la testa. Es tractava de plasmar la
nostra situació marginal en un anunci de pancarta.

Sabia el que
volia dir, però cada intent de traduir la idea en paraules acabava  convertint-se en uns embullada  expressió de predicaire. A trenc d’alba,la
teva inspiració, Déu meu, m’ha clavat la sentència: “ La crisis ha tirat els
pobres a la misèria. Lluitem agermanats. Can Gazà, Nadal, 2012”.

Ara comprenc
la suïcida desesperació de Miquel Àngel Riera quan restava en el dic sec, tot
creient que no podria tornar a escriure.

Tu i jo, Déu meu,
només ens sabem vius quan som creatius.