El
coronavirus m’ha obligat a practicar els exercicis espirituals més llargs, profunds
i fructífers de la meva existència, però el resultat és excel·lent, ben mirat
miraculós. He aconseguit acceptar la mort com un fet natural. Com la darrera
passa assumida i tranquila. Per què he de ser més que una figuera, una ovella o
una formiga?

La cosa no ha estat fàcil. El predicador cruel i
incommovible m’ha sotmès a un procés absolut, sense fissures ni subterfugis de
fe ni hòsties. No es tractava d’un raciocini. Ni d’una determinació de la
voluntat. Ni fins i tot d’una superació de l’esgarrifós esglai de l’aguait a
l’abisme del misteri. Es tractava d’una conformitat de tot el meu cos. La pau
exigia una aprovació absoluta, per aclamació, sense cap vot en contra. Urgia
l’assentiment de cada cèl·lula, de cada forc de pell, de cada sentit, de cada
batec…

Jo
he resolt la qüestió més important de la meva existència. Ara em puc morir a
qualsevol moment.

He
fet 82 anys. Gràcies a la vida i a tots els que la m’heu feta  agradable. Necessitaria esgotar la llista
d’adjectius per classificar aquests meravellosos 82 anys. No em taqueu la
planeta amb un final forçat, penós, indigne d’una somereta algerina.

Afanyeu-vos
en una sola meta: ajudar les persones a ben morir sense dolor. A ca seva.
Acompanyats dels seus.

El
problema són els altres. Vosaltres. Els salvadors. Els científics. Els
sanitaris. Els polítics. Els moralistes..

El
problema sou vosaltres, aquells que posau el vostre egoisme per damunt la
llibertat i la dignitat de les persones.

Només
em resta un clam que repetiré fins a fer-vos el cuc de l’orella malalt.
Deixau-me morir en pau.

L’últim
exemple punyent, desesperant, ho trobam ara mateix amb el darrer atropellament
al profeta del poble, Pere Casaldàliga. Per poder parlar del meu déu necessit
guardar dol i esperar que callin els cans oportunistes. Mentrestant, l’ador en un
silenci d’orfe desemparat.

Per
què havien de traginar-lo a 1.440 quilòmetres de ca seva, als 92 anys,
agonitzant, per fer-lo morir a Batatais, la ciutat capitalista que ell odiava?
Ell ho hauria volgut? Aquests zeladors faran igual amb tots els vells
desnonats a Sao Felix do Araguaia?

S’imposa
una revolució de la capitalista ètica estantissa i antihumana. Control de
natalitat. Avortament. Eutanàsia. Les  tres paraules maleïdes per la imperant
Inquisició s’han de convertir en la moral d’una nova societat. En metes d’una coratjosa
llibertat.

Mentrestant,
des del meu monestir de Mato Grosso mallorquí seguiré pregant: Santa eutanàsia,
mare de la bona mort, salvau-nos!