Aquests dies tristois i aigualits de la meva
forçada i sempiterna reclusió he experimentat l’escalf d’un
sensacional regal en forma  de llibre. He dit “en forma” perquè els fulls
impresos embolcallen una entranyable abraçada de la nostra mare. Pepa
Nolla Miró.   

La coratjosa i orgullosa mare dels gais. La nostra magistral
profetessa ens ha convocat a una senzilla i profunda cavil·lada. Plana, directa
i singular, com és en tot i per tor, la nostra mestra ens planta l’interrogant
a la mateixa portada. El llibre es titula “¿Seguro que no pasa nada? Reflexiones
de una madre activista pro LGTBI”.

Vaig tenir la gran sort de trobar-me amb l’autora
del llibre farà ara una quinzena d’anys. Llavors encara es deia Esther. Es va
canviar a Pepa arran de la jubilació. Poder dir na Pepa sona proper, distès,
àdhuc jocós, mentre que, a partir de certa edat i estament, Esther demanava el
tractament de senyora. En aquell moment de conèixer-nos, la senyora Esther
era la fundadora i presidenta de l’associació catalana de mares i pares de gais,
lesbianes, transsexuals i bisexuals. La institució també ha canviat de nom, ara figura
per tot Espanya com “Associació de famílies contra la intolerància per
gènere”.

El nostre fou un enamorament a primera vista. La
incipient organització havia convocat un encontre de famílies tocades de
la meva ala a un hotel de la Platja de Palma. Jo hi entrava com a ponent,
 però sobretot com a testimoni del sagrat orgull de la meva nissaga. Des de
llavors la nostra comunicació ha estat plaent i constant. Ens trobàrem al
congrés de l’associació a Sant Sebastià. Vaig tenir l’honor de presentar
“Operació Tiara” al seu antic i noble hotel de Vilanova i la Geltrú. Miquel
Àngel i jo, amb una parella d’amics de la nostra corda, ens sentim embruixats
pels sopars de conversa als quals ens convida la nostra adorada
matrona cada cop que recala per la casa del faroner de Cala Santanyí.

Com veieu, amics, no parl del llibre. Els
llibres, sobretot els transcendentals, no es comenten. Es llegeixen i es
propaguen. “¿Seguro que no pasa nada?” hauria de ser un test d’obligada lectura
per a tots els educadors, tant pares com mestres. Tot i això, el contingut
d’aquest aplec de vivències, reflexions i principis ho hauria pogut trobar a
altres publicacions, però el que no es troba enlloc és la immensa figura
de la creadora. És un fenomen. Una fora de sèrie. Em té captivat. En aquest cas,
per a mi, més que el que es diu i com ho diu té gran importància qui ho diu.
Basta una cita per avalar la meva  declaració: “Me siento muy
privilegiada. He pasado de ser una madre en crisis a ser una militante
orgullosa”. Allò que per a la majoria de mares és una desgràcia, per a ella
ha estat la salvació. Sense un fill gai, com repeteix ella constantment, hauria viscut
com una altiva burgesa, tancada a l’armari de l’omnipotent sistema de
la cisheterosexualitat. Na Pepa mai
no es cansa de proclamar, amb una recança irònica, tirant a burlesca, com
són d’avorrits, els heteros.

La valenta profetessa s’ho juga tot sobre la carta de
la veritat despullada.

El seu testimoni parla del fill i de la filla amb nom
propis des de l’escenari d’un poble on tothom coneix, des de fa anys i
panys, la seva família. El seu testimoni, lluny de ser un joc
exhibicionista, esdevé un arriscat i esgarrifós compromís amb la lluita
pels drets elementals de les persones singulars.

El llibre, publicat per Edicions Bellaterra, és interessant
i necessari. Però el prodigi es troba en la seva autora, na Pepa. La meva Pepa.

Per circumstàncies de salut –no obertament mental,
encara- he retardat aquesta declaració d’admiració i d’estima. Quan passi “tot
això” –el puta “ tot això”– intentaré correspondre al coratge i a la integritat
de la mare dels gais promovent una presentació del llibre a Mallorca. Llavors,
al goig infinit de ser gai hi afegiré l’emocionant i tendra exultació de fruir
d’una gran mare.