TOT CONGRIANT LA PARDALERIA CRÒNICA

De la meva engelosida nissaga filosòfica he rebut com la
més preuada herència: l’enamorament de la terra; l’adoració de la paraula; el
culte a l’enginy i la pràctica caparruda de la ironia, tot congriant la
pardaleria crònica.

Si la capacitat d’adaptació és un dels signes cabdals d’intel·ligència,
ja podeu veure com són de curts i capclosos els qui es neguen a parlar la
llengua de la terra, malgrat que exhibeixin títols universitaris.
On mai no hi ha problemes entre dues llengües diferents,
fins i tot enfrontades, és quan aprenen gramàtica amorosida dins una mateixa
boca.
Molts escriptors dominen l’art d’expressar coses ordinàries
amb un llenguatge extraordinari; però molts pocs tenen el coratge de dir coses
extraordinàries amb un llenguatge planer.
Els llepaires poden canviar de cul, però mai no podran
canviar de llengua.

No sé què té el poder que amb mitja copeta tothom s’engata.

Jaume Santandreu