22. En aquests moments de la calamitat, per damunt tot, comença a escoltar-se un crit des de tots els racons del món: Humanitzem la tragèdia!

23. La forçada reclusió del coronavirus comporta una prova de foc pel lema sagrat de la convivència: Viure. Deixar viure. Donar bons viures. Les angoixes, els dubtes, els pànics, les fosques… m’han esmicolat el viure. No he viscut: he sobreviscut. En el segon capítol, he deixat que cadascú llescàs les seves sopes. On he posat un esment especial i sincer és en el tercer grau de la convivència. Tanmateix em conformaria que els qui suporten la presó preventiva al meu costat poguessin certificar que no els he donat mal viures.

24. No tenim remei. En un atac d’impotència davant la imbecil·litat de la bèstia humana m’atreviria a dir que ens mereixem el càstig que ens ha caigut damunt. Una altra volta ens dedicam a esquarterar el missatger de la veritat. Es repeteix la mateixa escena macabra de tota la història del món: els germans que es peguen ganivetades per l’herència del vell que agonitza.